diumenge, 30 de desembre del 2012

25N: resultats a Barcelona segons el nivell de renda (II)


A l’article anterior, vaig analitzar la relació entre el nivell de renda dels diferents districtes de la ciutat de Barcelona i el percentatge de vot als 7 partits que van obtenir representació al Parlament a les passades eleccions. Tal com indicava al final, tot i que algunes de les tendències que s’observen eren molt clares (en particular les de CiU, ICV-EUiA i PSC), una anàlisi més acurada requereix tenir més punts d’estudi. Amb aquest objectiu, amplio l’anàlisi als 73 barris de la ciutat. El percentatge de vot als diferents partits a cada barri es poden consultar en aquest informe (pàgina 16-17). Pel que fa als nivells de renda, aquí es poden descarregar les dades de Renda Familiar Disponible (RFD) per barris corresponent a l’any 2009. Tal com s’observa, Barcelona és una ciutat amb grans desigualtats, amb diferències de RFD que van de 43 al barri més empobrit (Can Peguera, a Nou Barris) fins als 222 al barri més ric (les Tres Torres, a Sarrià Sant Gervasi); és a dir, una diferència de nivell de renda de més de 5 vegades.

Tal com vaig fer a l’article anterior a nivell de districte, he calculat la correlació entre el percentatge de vot de cada partit amb el valor de RFD (renda familiar) als barris de Barcelona. A grans trets, els resultats a nivell de barri confirmen les tendències observades a nivell de districtes, amb CiU, PSC i ICV-EUiA com a partits on el factor econòmic és fonamental per a explicar els seus resultats. En aquest cas, el partit en el que el nivell de renda té més importància per a explicar la variació en el percentatge de vot als diferents barris és CiU, amb un índex R2 de 0,72 (R2=1 indica una correlació perfecte; R2=0 indica no-correlació).
 



Així, si als 5 barris més rics de la ciutat al voltant d’un 45% de la gent vota CiU (gairebé 1 de cada 2), als barris amb rendes més baixes, els seus resultats es mouen entre el 7% i el 18%. Per tant, podem concloure que com més ric és un barri més votants de CiU hi ha.

Entre els partits que correlacionen de forma inversa entre el nivell de renda i el percentatge de vot hi trobem el PSC i ICV-EUiA.



En el cas del PSC, amb un R2=0,58, s’observa que obté al voltant d’un 5% als barris més rics de la ciutat mentre que als 10 barris amb rendes més baixes els seus percentatges es troben entre el 21% i el 31%, situant-se com a primera força per davant de CiU. De fet el PSC, que ha estat tradicionalment el principal partit de l’esquerra a Barcelona (tot i que en les darreres eleccions s’ha vist superat per ERC i gairebé igualat per ICV-EUiA), segueix mantenint la seva hegemonia en els barris més empobrits de la ciutat. ICV-EUiA també presenta una clara correlació entre el nivell de renda i el percentatge de vot, amb un R2=0,43 i resultats que van del 5% als barris més rics fins a percentatges que se situen entre l’11% i el 17% a gairebé tots els barris amb rendes baixes i mitges-baixes (per sota de la mitjana de la ciutat: RFD=100). Per tant, podem afirmar que tant el PSC com ICV-EUiA obtenen millors resultats en barris amb rendes baixes que als barris més rics.

Els 4 partits restants no mostren correlacions lineal significatives entre els nivells de renda i el percentatge de vot als diferents barris (tot i que en alguns sí que es veu un clar efecte renda-%vot):



En el cas d'ERC, tot i que la correlació lineal també és gairebé nul·la, sí que s'observa una tendència clarament significativa: presenten els millors resultats (per sobre del 15%) als barris amb rendes mitges i els pitjors als barris amb rendes molt altes, per una banda, i amb rendes baixes, per l'altra. La CUP presenta una tendència similar a ERC, tot i que més difusa. El PP mostra un gràfic gairebé pla, amb percentatges bastant estables entre el 10% i el 20%, cosa que indica que el factor econòmic té poca importància per a explicar el seu resultat. Finalment, Cs mostra un gràfic també força pla, tot i que presenta els millors resultats (per sobre del 10%) als barris amb rendes més altes i a diversos barris amb rendes baixes. En aquests partits (especialment en el cas del PP, Cs i ERC), és molt probable que l’eix nacional expliqui una part important dels seus resultats.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Alguns aclariments tècnics:

- Si es compara amb l’article anterior, s’observa que els índexs R2 són més baixos en tots els casos. Això és perquè l’augment del número de punts (de 10 districtes a 73 barris) incrementa la complexitat.
- Els resultats quantitatius (R2) són molt sensibles a la presència d’outlayers (punts que se surten de la recta). Per exemple, sense tenir en compte el resultat del 21,9% de ICV-EUiA a un dels barris, l’índex R2 passa de 0,43 a 0,50. Per tant, més que els valors quantitatius, el que és rellevant és les tendències observades.
- En la majoria dels casos, els resultats s’ajusten també a diversos tipus de correlacions no-lineals. En el cas de CiU i PSC, la correlació logarítmica és superior fins i tot a la lineal ja que hi ha accentuacions de les tendències als barris amb rendes molt baixes (R2=0,77, R2=0,69, respectivament). És el cas també d'ICV-EUiA amb la correlació polinomial (R2=0,57). Pel que fa a ERC, és significativa la correlació polinomial, amb dos mínims i un màxim (R2=0,42); la CUP té la mateixa tendència però més baixa (R2=0,25). Finalment, Cs presenta una correlació polinomial oposada a l'anterior, amb dos màxims als extrems i un mínim, també baixa (R2=0,24). El PP és l'únic partit en que cap tipus de correlació dels analitzats és significatiu.
- Des d'un punt de vista purament estadístic, en una mostra amb N=73 (els 73 barris) són significatives (és a dir, que no es donen per atzar) totes les correlacions a partir de (aproximadament) R2=0,1. Tot i això, com més alt és R2 (més proper a 1), més relació hi ha entre el percentatge de vot a un partit i el nivell de RFD. A més, segons el tipus de correlació (lineal o altres) la interpretació del resultat és diferent.

diumenge, 9 de desembre del 2012

25N: resultats a Barcelona segons el nivell de renda


El resultat globals de les passades eleccions a la ciutat de Barcelona, CiU 29,4%, PP 14,9%, ERC 13,1%, PSC 12,3%, ICV-EUiA 12%, Cs 8,2%, CUP 4%, amaguen realitats molt diferents als diferents districtes i barris de la ciutat. Des de Sarrià-SantGervasi i Les Corts, on CiU i el PP sumen prop d’un 60% dels vots, fins a Nou Barris, únic districte on guanya el PSC, passant per Gràcia i l’Eixample, on ERC és segona força, o Sant Martí i Ciutat Vella, on la segona força és ICV-EUiA. Òbviament aquestes diferències s’expliquen en gran part per unes realitats socioeconòmiques molt diferents. Les dades de Renda Familiar (RFD) dels diferents districtes (calculades en aquest estudi, pàgina 21) mostren les grans desigualtats que hi ha a la ciutat, amb diferències que van del 178,8 de Sarrià Sant Gervasi a entre 85,7 i 68,5 als 6 districtes amb rendes més modestes (de major a menor: Sant Martí, Horta Guinardó, Sant Andreu, Sants-Monjuïc, Ciutat Vella i Nou Barris). Les Corts, Eixample i Gràcia estan al mig, amb RFD d’entre 139,4 i 98,5. Una anàlisi dels resultats electorals dels diferents districtes ordenats de major a menor RFD, mostra tendències molt clares:



Per a analitzar quins partits obtenen uns resultats electorals més relacionats amb els nivells de renda, he fet una correlació entre el RFD dels 10 districtes de la ciutat i el percentatge de vot de cada un dels 7 partits que han obtingut representació al Parlament. El resultats mostren que els partits en els que el factor econòmic té més importància per a explicar els seus resultats són CiU i ICV-EUiA, lògicament en sentits oposats, amb índexs R2 de 0,87 i 0,92, respectivament (R2=1 indica una correlació perfecte, R2=0 indica no-correlació):


En el cas de CiU, amb percentatges de vot que van del 45% a Sarrià-Sant Gervasi fins al 15-26% als 6 districtes amb una RDA més baixa, s’observa que per molt que hagin centrat la seva campanya en l’eix nacional i en l’enfrontament amb Espanya els seus resultats s’expliquen per factors econòmics. Simplificant, com més rics més votants de CiU. El cas d’ICV-EUiA és l’oposat, amb un 5% a Sarrià-Sant Gervasi i resultats del 13-15% als 6 districtes amb rendes més baixes. Això desmunta una mica el tòpic “ecopijo” d’ICV-EUiA, ja que és el partit que més suport té als territoris amb rendes més modestes en relació als territoris amb rendes altes. Els resultats de CiU i ICV-EUiA a poblacions amb nivells de renda comparables a aquest 6 districtes de Barcelona, com són les 5 poblacions del Delta del Llobregat (El Prat, Sant Boi, Viladecans, Gavà i Cornellà) i la resta de ciutats del Barcelonès (Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià), analitzats a l’article anterior del blog, reforcen aquestes conclusions.

Pel que fa a la resta de partits, aquesta és la seva correlació entre la RFD i el percentatge de vot a cada districte:


El PSC és el 3r partit que mostra una major correlació, amb un R2 de 0,71, cosa que indica que el factor econòmic també té un paper fonamental per a explicar els seus resultats, amb més percentatge de vot als districtes amb una renda més baixa: del 5% a Sarrià Sant Gervasi fins al 13-15% a 5 dels 6 districtes amb rendes modestes i el 22% a Nou Barris. ERC i CUP també mostren rectes ascendents, cosa que reflexa major percentatge de vot als districtes amb menor renda tot i que la correlació és baixa, amb R2 al voltant de 0,25. Això indica que altres factors, més que l’econòmic expliquen els seus resultats. En el cas d’ERC, que és segona força a dos districtes benestants com són l’Eixample i Gràcia, molt probablement l’eix nacional combinat amb un discurs d’esquerra molt moderat expliquen els seus resultats. Pel que fa a les CUP, amb els millors resultats a Gràcia i Ciutat Vella, a part de l’eix nacional també hi pot haver tingut un paper important la diferent implantació territorial. El PP, igual que CiU, mostra una recta descendent (més percentatge de vot als districtes amb RFD alt) tot i que la correlació també és baixa, probablement per la importància del vot espanyolista per a explicar els seus resultats. Finalment, Cs mostra una recta pràcticament horitzontal (amb un R2 proper a 0) cosa que indica que el factor econòmic no tindria cap rellevància per a explicar els seus resultats i reflexa a la perfecció un partit únicament basat en el discurs espanyolista, sense cap ideologia socioeconòmica clara.

Els resultats són força aclaridors, tot i que per a fer una anàlisi més profunda caldria analitzar la relació entre RFD i percentatge de vot de cada barri. Algú s’anima?

Altres gràfics interessants:
- Mapes amb els resultats dels 7 partits per barris
- Mapa amb el resultat a cada secció censal

dijous, 29 de novembre del 2012

25N: hi va haver efecte Eurovegas?

A partir que es van conèixer els resultats de les eleccions al Parlament del 25N, he llegit diversos comentaris en relació a un possible efecte electoral del projecte fallit del Govern de construir Eurovegas al Delta del Llobregat, en concret sobre el vot a les poblacions que n'haurien resultat afectades de forma més directa. Mirant la comparació entre els resultats actuals i els del 2010 a poblacions com El Prat o Cornellà, es veu un clar enfonsament del principal partit impulsor d'Eurovegas, CiU, alhora que s'observa una gran pujada d'ICV-EUiA, el partit polític que (juntament amb ERC) més va treballar per a aturar el projecte, tant des de les institucions com participant a la Plataforma Aturem Eurovegas.  

Tot i que sembla que fa m
olt de temps que sabem que Eurovegas finalment no vindrà a casa nostra, de fet no fa ni 3 mesos que es va anunciar, per la qual cosa seria possible que això hagués tingut un efecte electoral. Cal tenir en compte que les últimes enquestes de finals d'estiu mostraven un rebuig creixent de la ciutadania en relació a Eurovegas, especialment de la poblacde les ciutats afectades directament.


Per a comprovar-ho, he calculat la variació en el % de vot del 25N respecte les eleccions del 2010 (calculat en %) a les poblacions que haguessin quedat afectades directament si Eurovegas s'hagués instal·lat al Delta del Llobregat: El Prat, Sant Boi, Viladecans, Gavà i Cornellà. En el següent gràfic, es veu el resultat de la mitjana d'aquestes 5 ciutats (el grup "Eurovegas") en comparació a la variació de vot a tota la comarca del Baix Llobregat, a la província de Barcelona
i als resultats globals de Catalunya que van obtenir CiU i ICV-EUiA:



Com s'observa, hi ha un clara accentuació de la pujada d'ICV-EUiA i de la baixada de CiU als municipis "Eurovegas". La resta de partits (que no estan al gràfic) mostren poques variacions a aquests municipis respecte el seu resultat global, amb ERC gairebé duplicant el % de vot en tots els casos, el PSC perdent una cinquena part del seu % de vot (tot i que la baixada és una mica menor en els municipis "Eurovegas") i el PP bastant estable. Per tant, a priori sembla que hi ha un clar "efecte Eurovegas" en el resultat electoral, que perjudica CiU (perd més d'un 40% respecte el 20% a Catalunya) i beneficia ICV-EUiA (guanya un 55% en percentatge de vot respecte el 35% a Catalunya).

Ara bé, a ningú se li escapa que aquests 5 municipis del Delta del Llobregat tenen característiques socioeconòmiques i polítiques particulars respecte altres localitats de la província de Barcelona i fins i tot de la comarca del Baix Llobregat. De fet, 4 dels 5 estan entre les poques localitats on el PSC es va imposar a CiU el 25N. Per tant, per comprovar si realment es pot parlar d'un "efecte Eurovegas" crec que el més adient és comparar els resultats d'aquestes ciutats amb el d'altres ciutats amb característiques similars però no afectades tan directament per Eurovegas. En concret, he escollit 4 localitats del Barcelonès: Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besós (grup "equivalents" al gràfic). Com en el cas anterior, he calculat la mitjana de les 4 poblacions, tal com es mostra al següent gràfic:




Com s'observa, la caiguda en el % de vot a CiU és pràcticament idèntica al grup de municipis que haguéssin estat directament afectats per Eurovegas (-45,5%) i al grup de municipis amb unes característiques Equivalents (-44,6%). Pel que fa a l'augment d'ICV-EUiA sí que s'observa un augment major, tot i que molt lleuger: del +55,9% als municipis Eurovegas al +49,9% als municipis Equivalents.

En conclusió:

- L'"efecte Eurovegas" als municipis que n'haguéssin quedat afectats directament és més baix del que sembla a priori, gairebé innexistent pel que fa a la baixada de CiU i lleuger (si és que existeix) pel que fa a pujada d'ICV-EUiA. Cal destacar que aquí s'analitza l'efecte Eurovegas sobre els 5 municipis afectats però evidentment no s'exclou que la intenció del Govern de CiU de portar el macrocomplex de casinos a casa nostra hagi estat un dels múltiples factors que expliquen la caiguda de CiU i la pujada d'ICV-EUiA i ERC a nivell català.

- La gran baixada de CiU i la gran pujada d'ICV-EUiA als 5 municipis del Delta del Llobregat s'expliquen probablement per l'eix esquerra-dreta, per una aposta de la ciutadania per un canvi en les polítiques socials i econòmiques. És el vot anti-retallades i per una alternativa d'esquerres, que caracteritza els resultats a nivell de tot Catalunya (amb l'enfonsament de CiU i la pujada d'ERC, ICV-EUiA i CUP), i que és especialment evident als municipis amb una alta proporció de treballadors i treballadores, tal com mostra l'accentuació de la baixada de CiU i de la pujada d'ICV-EUiA als 9 municipis analitzats (els 5 del Baix Llobregat i els 4 del Barcelonès).

ANNEX:

Resultat de CiU, ICV-EUiA, PSC, PP, ERC:
  


Article publicat posteriorment a e-Notícies, el 30/11/12

 

dilluns, 26 de novembre del 2012

25N: La Dignitat d'un Poble


Aquesta és la meva anàlisi, encara en calent, dels resultats d’ahir i de la campanya dels diferents partits:

- CiU 50 (-12): la derrota de l’arrogància i la manipulació - CiU tenia una estratègia molt clara: amagar el desastrós balanç de 2 anys de govern (serveis públics retallats, augment de l’atur, economia en caiguda, corrupció....) amb la bandera. Volia aprofitar-se de la manifestació del 11 de setembre per elevar Mas al Mesies català que ens havia de portar a la terra promesa. Han intentat situar l’enfrontament Catalunya-Espanya com a únic eix de debat, comptant amb tota la força mediàtica per a fer-ho (CCMA, Grup Godó, diari ARA,...). Una derrota contundent pels que creien que representaven “la voluntat del poble” i havien convocat unes eleccions per a obtenir la majoria absoluta. Només una dada més: CiU va començar la campanya fent un vídeo il·legal (la campanya “institucional” que la JEC va prohibir) i la va acabar amb un intent de concentració també il·legal convocada a través de La Vanguardia (amb sortida de Mas a la plaça Sant Jaume inclosa).

- ERC 21 (+11): merescuda pujada del centreesquerra independentista - ERC ha recuperat el suport perdut i ha tornat a superar els 20 escons com a l’època Carod-Rovira. S’ha beneficiat d’una campanya que s’ha intentat situar exclusivament en el terreny nacional reivindicant-se amb raó com a la principal força independentista del país. Ha fet una campanya de no enfrontament amb Mas, cosa que els ha funcionat, i situant-se en una socialdemocràcia força creïble (a diferència del que ha fet el PSC), cosa que els ha situat a la centralitat i probablement els ha permès captar vot de sectors tant de CiU com del PSC. La personalització de la campanya entorn a Junqueras (estratègia que a mi personalment no m’agrada) els ha funcionat bé, per la solvència del candidat en debats i entrevistes.

- PSC 20 (-8): enfonsament després de dos anys nefastos i una campanya pèssima - El PSC porta molt de temps sense aixecar cap i totalment perdut tant a l’eix socioeconòmic (on no aconsegueix articular res semblant a una proposta de centreesquerra alternativa a CiU) com a l’eix nacional (no calen comentaris). Durant els 2 anys de govern de CiU no ha exercit de principal partit de l’oposició d’esquerres, cedint el seu lloc a ICV-EUiA. Haver centrat la campanya en l’eix nacional enlloc de en l’eix socioeconòmic (amb el lema “Centralisme NO. Independentisme NO. Federalisme”) és un error estrepitós, no només per les seves conseqüències electorals sinó perquè ha traït la seva tradició com a principal força d’esquerres del país. Lemes com “Federalisme. L’alternativa sensata.”... no calen comentaris. I el candidat, Pere Navarro, només és valorat dins del partit perquè no té cap mena de credibilitat de portes enfora. Jo encara estic esperant que posi el seu càrrec a disposició del partit després d’haver obtingut els pitjors resultats de la història del PSC. Aquesta és la seva evolució dels últims anys: 52 (‘99) -> 42 (‘03) -> 37 (‘06) -> 28 (‘10) -> 20 (‘12): no cal afegir gaire cosa més.

- PP 19 (+1): el discurs espanyolista supera el desgast per les retallades - CiU els ha posat la campanya en safata: tots dos han utilitzat l’estratègia d’amagar les retallades i les polítiques antisocials amb les banderes. I el PP se n’ha sortit prou bé; la por a una “deriva sobiranista” ha fet mobilitzar els seus electors, molts dels quals només els voten a les eleccions generals (i no a les catalanes). I això ha passat per sobre del més que probable retrocés que haguessin tingut en unes eleccions menys focalitzades en l’eix nacional, com a conseqüència de la nefasta política de Rajoy a Madrid combinat amb el seu suport a les mateixes polítiques a Catalunya, en aquest cas de la mà de CiU.

- ICV-EUiA 13 (+3): una "victòria" doble de l'esquerra alternativa - ICV-EUiA ha estat la principal oposició d’esquerres durant aquests dos anys de govern CiU, amb un PSC força desaparegut i una ERC sovint disposada a posposar la defensa dels drets socials en pro d’una entesa amb CiU en l’eix nacional. I així ha actuat ICV-EUiA durant la campanya, entrant en la confrontació directa i frontal a les polítiques de retallades i antisocials de CiU i proposant una alternativa social i econòmica clara als seus dogmes neoliberals (el debat de TV3, n’és un clar exemple). ICV-EUiA ha hagut de fer front a una campanya que s’ha situat a l’eix nacional, on evidentment no està tan còmode com en l’eix socioeconòmic. Ha obtingut els millors resultats des de l’època del PSUC (13 escons amb 130.000 vots més), que crec que són un bon punt de partida (mai d’arribada!) per a construir un projecte més sòlid i amb la voluntat de ser majoritari. La segona victòria d’ICV-EUiA és la baixada de CiU, de la qual considero que té al menys part del mèrit, després d’haver dedicat una part important de la campanya a explicar i denunciar el nefast balanç de 2 anys de CiU, amb el famós “Catalonia Is Not CiU” com a exemple paradigmàtic.  La gran baixada convergent, però, ha beneficiat principalment a ERC i a Cs, al menys pel que fa al nombre d’escons.

- Cs 9 (+6): gran pujada dels antiindependentistes - igual que en el cas del PP, Cs s'ha beneficiat molt d'una campanya centrada en l'eix nacional i ha aconseguit agrupar una part important del vot més antiindependentista. Sembla clar que una part important de la seva pujada prové de vot de l'òrbita del PSC (i en menor grau de la del PP i fins i tot potser també de gent que podria haver votat ICV-EUiA però a qui no ha agradar l'aposta tan explícita pel dret a decidir). Ha centrat la seva campanya en defensar la unitat d'Espanya i la part més antipolítica populista l'han deixat en segon terme. La solvència de Rivera també ha estat clau per als bons resultats.

- CUP 3 (-): l'entrada de l'esquerra assembleària i independentista - les CUP han estat, juntament amb ICV-EUiA, el partit que més ha situat el debat social i econòmic a la campanya, tot i ser un partit que té com a un dels eixos fonamentals la lluita per la independència dels Països Catalans. La força principal del seu discurs ha estat, però, la reivindicació d'una política centrada en la lluita al carrer (amb les institucions en segon terme) i amb un funcionament molt més horitzontal. És l'únic partit que no ha personalitzat la campanya en un líder, ni en el vídeo ni en els cartells electorals. Han fet una campanya molt visible tant al carrer com a les xarxes socials, tot i que a mida que s'acostava el 25N també han tingut força espai als mitjans de comunicació "de masses". Els seus vots provenen probablement tant de gent que normalment no vota a les eleccions però tenen una forta consciència política, com de sectors propers a ICV-EUiA però crítics (ja sigui per la institucionalització del partit, el pas pel tripartit o el fet que no sigui independentista), i possiblement de sectors d'ERC crítics amb la situació del partit a l'esfera socialdemòcrata i exvotants de SI.

- SI 0 (-3): l'extinció de l'independentisme aideològic - en una campanya en la que CiU, ERC, CUP i ICV-EUiA tenien discursos sobiranistes explicits, no hi havia lloc per un partit sense ideologia definida que només centra la seva existència en la lluita per la independència, fent confluir neoliberals com Laporta (ara ja quasi-oficialment a CiU) i Uriel Bertran (que en teoria prové de l'ala esquerrana d'ERC). La prepotència del seu líder també els hi ha jugat en contra. DEP.

Al final el 25N sí ha estat un dia històric, però no per aquells que volien apropiar-se del país, no per aquells que creien que representaven "la voluntat d'un poble"; és històric perquè el país ha demostrat que té més dignitat de la que molts voldrien. 25N: La Dignitat d'un Poble.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Per què votaré ICV-EUiA el 25N


- Perquè ha estat l’oposició d’esquerres durant 2 anys: amb només 10 diputats i diputades, ICV-EUiA ha liderat l’oposició d’esquerres, davant un PSC totalment perdut (no només en l’eix nacional sino també en l’eix socioeconòmic) i una ERC que sovint posa l’eix nacional per davant i proposa coalicions amb CiU. En 2 anys ICV-EUiA ha liderat l’oposició a CiU, a les seves polítiques de degradació dels serveis públic, de retallades en drets socials, laborals i democràtics, d’aposta per aprofundir en un model socioeconòmic obsolet (per exemple amb Eurovegas)...

- Perquè les retallades són profundament injustes i a més són inútils: el balanç del govern de CiU és nefast: tenim uns serveis públics pitjors, una pobresa creixent, cada cop més atur i tot això sense haver millorat les xifres macroeconòmiques, que semblen l’única obsessió de de la dreta. En menys de 2 anys, CiU ha retallat 1000 milions d’€ en sanitat, amb 8000 metges i metgesses menys, un 43% d’augment de les llistes d’espera... ha retallat 700 milions d’€ en educació, amb 3700 mestres menys, un 78% menys de beques... ha fet que molta gent quedi fora de la Universitat, amb un augment del 66% del preu de la matrícula. I l’atur? Mas prometia una reducció a la meitat i ha augmentat en 135.000 persones (un 20%). I tot això ni tant sols ha servit per reduir significativament el dèficit (de fet durant aquests dos anys CiU s’ha endeutat més del que ho feia el tripartit) ni per a reactivar l’economia. Aquí podeu consultar un resum de les retallades de CiU.

- Perquè és possible i necessària una alternativa d’esquerres: la dreta política i mediàtica ha aconseguit convèncer gran part de la població que les retallades als serveis públics són inevitables, que l’austeritat dogmàtica és l’únic camí. Però menteixen; hi ha alternatives clares i només cal voluntat política i valentia per aplicar-les. És possible aplicar una fiscalitat justa i progressiva per redistribuir la riquesa, recaptant més diners dels qui més tenen i creant nous impostos verds (podeu consultar un resum de la proposta aquí). És possible replantejar el deute i fer una auditoria per a determinar quina part és il·legítima (tal com porta treballant des de fa temps l’Auditoria Ciutadana del Deute). És possible crear una Banca Pública per a donar crèdits a autònoms i petites empreses i no dependre dels bancs privats. És possible reformar la llei de l’habitatge expropiant els pisos buits dels bancs, aturant els desnonaments i aplicant la dació en pagament. És possible generar llocs de treball apostant pels serveis socials, l’economia verda, la cultura i la recerca. En definitiva, hi ha alternatives.

- Perquè volem el dret a decidir però no deixarem la resta de lluites “per després”: ICV-EUiA aposta clarament pel dret a decidir i la consulta i ha defensat sempre el dret d’autodeterminació com a principi democràtic. En el context actual, dins del partit hi ha gent que aposta per l’Estat Federal, gent que aposta per la Independència i crec que hi ha molta gent (entre la que m’incloc) que diria que “depèn de les circumstàncies i de les condicions”. Si a Espanya hi hagués una aposta decidida per un Estat Federal o Confederal i per un sistema de finançament just m’atreviria a dir que la majoria de la ciutadania catalana apostaria per aquesta solució. Si, com està passant ara, l’Estat aposta per la recentralització, crec que la majoria de la gent optarà per la independència. I l’encaix a Europa és també un factor important. Crec que ICV-EUiA representa aquesta pluralitat alhora que és una garantia per no quedar-nos encallats on estem ara i apostar pel dret a decidir. Consultaperò sense posposar la lluita pels drets socials. De fet, ICV-EUiA ha situat el debat social i econòmic al centre de la campanya (a diferència de la gran majoria de partits que situen l’eix nacional al centre) i és garantia de no fer coalicions de govern rares amb CiU aparcant la lluita social "per després".

- Perquè l’ecologia i el feminisme han de ser motors de transformació social: l’ecologia no és “l’enemic de l’economia” com ho planteja la dreta, sinó que tot al contrari ha de servir per a fer un gir en el model econòmic cap a un nou paradigma de prosperitat no basada en el creixement. Un nou model productiu i de consum sostenible i de proximitat amb una aposta clara per les energies renovables, la sobirania alimentària i el manteniment de la titularitat pública de recursos com l’aigua (recordem que CiU acaba de privatitzar Aigües Ter-Llobregat!). Per altra banda, cal una aposta feminista decidida en defensa dels drets de les dones i per una igualtat real en tots els àmbits. No hi haurà un canvi profund si no deixem endarrera el sistema patriarcal que (tot i que més dissimulat i suavitzat) encara regeix la nostra societat, on el poder està molt majoritàriament en mans dels homes.

- Perquè necessitem una nova política i una doble acció a les institucions i al carrer: la transformació social i econòmica ha d’anar acompanyada per radicalitat democràtica; cal una profunda regeneració de la democràcia, amb mesures decidides per augmentar la transparència, contra la corrupció i per una democràcia participativa i molt més horitzontal en la que la gent tinguem molt més poder que votar cada 4 anys (consultes, iniciatives ciutadanes...). Però el canvi no arribarà només des de les institucions, cal lluitar també al carrer, formant part de les mobilitzacions socials que s’oposen a les injustícies d’un model polític, social i econòmic acabat alhora que construeixen alternatives (en la meva experiència, crec que la Plataforma Aturem Eurovegas n’és un molt bon exemple). Cal també construir l’alternativa en el nostra dia a dia, per exemple canviant Endesa per SomEnergia, canviant LaCaixa per la Banca Ètica, consumint productes de proximitat a través de cooperatives de consum, etc. ICV-EUiA  també aposta per tot això com a part del canvi que volem.

Més informació:
- Programa Electoral dividit en 5 blocs: 1) Economia i Ecologia 2) Estat del Benestar 3) Llibertat per decidir 4) Nova Política 5) Juventut+Feminisme (o descaregueu el pdf)
- 30 prioritats escollides per votació entre les 100

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Trias aposta pel cotxe


Carta publicada el 16/10/12 a La Vanguardia (tot i que li han canviat el títol):


L’Ajuntament de Barcelona ha anunciat un encariment del preu del Bicing d’un 116%. Si es confirma, això suposaria que des de que Xavier Trias va arribar al govern, n’hauria gairebé triplicat la tarifa anual, passant dels 35€ als 97,5€ en menys d’un any i mig. L’excusa, com de costum, la crisi.

La política de mobilitat de l’Ajuntament mostra, però, una estratègia clara encaminada a potenciar el cotxe per davant del transport públic. El desmesurat increment del Bicing ve acompanyat per l’augment recent de les tarifes de la resta del transport públic, amb un increment de més del 12% de la T10. Alhora, el govern de Trias, ha fet gratuïta l’Àrea Verda, ha congelat el preu de l’Àrea Blava i ha reduït un 5% l’impost sobre vehicles.

En definitiva, aquest govern ha decidit apostar pel transport privat per damunt del transport públic. Ha decidit apostar pel transport de la minoria, tenint en compte que menys del 20% dels desplaçaments per la ciutat es realitzen en cotxe. I ha decidit, finalment, apostar pel transport més contaminant, no fent cas dels estudis que mostren que la qualitat de l’aire a Barcelona és una de les pitjors d’Europa i que això té efectes negatius sobre la salut de les persones.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Volem decidir sobre el territori

Article meu i de Gerard Sentís Garcés publicat al número 102 de la revista Jovent, a la pàgina 6. Podeu mirar la revista onlinedescarregar el PDF.


El projecte d’Eurovegas suposa aprofundir en un model de concentració de beneficis per a l’1%

Eurovegas: un model caducat basat en la mentida

El projecte d’Eurovegas, que finalment sembla que s’instal·larà a Madrid, és el paradigma del model que ens ha dut a la crisi actual: especulació urbanística i financera, destrucció del territori, menyspreu a la sostenibilitat ambiental i manca de democràcia. Suposa aprofundir en un model de concentració de beneficis per a l’1%, alhora que implica apostar per una economia de casino fonamentada en blanqueig de diners, tràfic de drogues i de persones i augment de les ludopaties. Conscients que amb aquests elements és difícil convèncer l’opinió pública, el Govern de la Generalitat i l’empresa promotora no han fet res més que estendre mentides per convèncer de les falses bondats del projecte. Des de l’inici d’un procés tèrbol, el Govern ha insistit que és tractaria d’un centre turístic i de convencions quan la realitat és que més del 75% dels ingressos de l’empresa d’Adelson prové del joc als casinos. També han intentat enlluernar la població amb xifres d’inversió superiors als 20.000 milions d’euros, fins que finalment van haver de reconèixer que aquesta seria quatre cops inferior i que almenys dues terceres parts haurien de provenir dels bancs (els mateixos que hem rescatat amb diners públics). La mentida més escandalosa és, però, la que juga amb la desesperació dels milers d’aturats del país; i és que dels més de 200.000 llocs de treball que van prometre durant mesos, ara sabem que es tractaria d’entre 10.000 i 15.000. Eurovegas és, per sobre de tot, una gran mentida.

Aturem Eurovegas: la victòria de la societat civil organitzada

Quan les primeres informacions sobre eurovegas van començar a aparèixer als mitjans de comunicació, diverses entitats que estaven agrupades en defensa del Delta del Llobregat van decidir iniciar un moviment per fer front al macroprojecte. Naixia així la Plataforma Aturem Eurovegas, la qual en poc més de 6 mesos de vida ha anat creixent exponencialment fins a rebre el suport de milers de persones i centenars d’entitats: grups ecologistes, associacions veïnals, moviments i partits polítics, col·lectius professionals, etc. De mica en mica, l’oposició a Eurovegas ha aconseguit situar el tema com un dels elements principals de debat del país i ha anat guanyant l’opinió pública, tal com reflecteixen les darreres enquestes i els pronunciaments contraris de sectors cada cop més amplis i heterogenis. en base a un discurs ben elaborat, el moviment articulat entorn d’Aturem Eurovegas ha aconseguit l’objectiu d’explicar a la població (sobretot a la del territori) els efectes negatius d’un projecte d’aquestes característiques i desmuntar les mentides que venien des del Govern de la Generalitat i l’empresa del magnat Sheldon Adelson. Aturem Eurovegas ha tingut, de ben segur, un paper important en el fet que Eurovegas no s’instal·li finalment a Catalunya. És una victòria de la societat civil organitzada.

Barcelona World: més del mateix

Coneixent la més que probable negativa de Las Vegas Sands davant del projecte d’Eurovegas, el Govern de la Generalitat s’ha tret de la màniga un projecte nou basat en tot allò que ha fet que la crisi econòmica sigui més agressiva a casa nostra. Barcelona World recull el pitjor de la cultura del totxo i pretén construir, a Tarragona, un macrocomplex de sis parcs temàtics. A banda d’estar situats en zona de risc per la seva proximitat amb la petroquímica de Tarragona, aquesta nova construcció pretén desenterrar els culpables de la bombolla immobiliària i trinxar de nou el territori. Segons ecologistes en acció, es pot tractar d’”un eurovegas encobert sota un vernís de turisme familiar”.

El Delta del Llobregat: una assignatura pendent

Un cop aturat el possible projecte d’eurovegas, cal continuar treballant per preservar el Delta i protegir-lo definitivament. Cal apostar per la protecció d’aquest espai natural i productiu i per un turisme responsable amb el conjunt dels espais naturals.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

4 claus per derrotar la dreta el 25N

Si, ja sé que és gairebé impossible que CiU no guanyi les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre. Només cal mirar les enquestes que es van publicar ahir:

- La Vanguardia: CiU 66-67, PSC 21, PP 15-16, ERC 13, ICV-EUiA 12, Cs 4, SI 3
- El Periódico: CiU 64-65, PSC 20-21, ERC 17-18, PP 12-13, ICV-EUiA 10, SI 5-6, Cs 5 
- El Mundo: CiU 64-65, PSC 24-25, PP 20, ERC 12, ICV-EUiA 11, Cs 3, SI 0-2 
- La Razón: CiU 58-59, PSC 24-25, PP 20, ERC 14, ICV-EUiA 12, Cs 3, PxC 3
 
Amb aquest desolador panorama, evitar una victòria de CiU en només 8 setmanes per endavant és gairebé inimaginable. Tot i això, no és el mateix que obtingui majoria absoluta, que legitimaria plenament les polítiques de degradació de l’Estat del Benestar que han portat a terme els últims dos anys, que un retrocés significatiu de la coalició en favor de les forces d’esquerres. Tot i que l’objectiu de fons i a mitjà termini ha de ser construir una alternativa creïble a la dreta neoliberal que esdevingui majoritària, hi ha objectius més modestos però més realistes que es poden assolir el 25N i que poden determinar el futur del país els propers anys. Amb aquesta perspectiva, proposo alguns dels elements que considero claus perquè les forces d’esquerres puguin assolir, encara que sigui, una victòria parcial:
 
- L’eix socioeconòmic al centre del debat. Si a la campanya es parla només de transició nacional i de la consulta per l’autodeterminació estem morts. Aquesta és precisament la voluntat de CiU, que basa tota la seva estratègia en amagar el desastrós resultat de les seves polítiques socioecioeconòmiques sota la promesa que el “president Mas”, el gran líder, portarà el país a la glòria nacional. Després que el Parlament acordés per àmplia majoria l’exercici del dret a decidir durant els propers anys, ara cal treballar per a aconseguir situar com a nucli del debat polític la confrontació dels programes socials i econòmics.

- Les retallades: injustes i inútils. Després de menys de 2 anys de govern de CiU tenim 3700 professors/es menys i 8000 metges/metgeses menys; tenim una reducció de 700 M€ en educació i de més de 1000 M€ en sanitat; tenim menys beques i un augment del 66% de les taxes universitàries. Són algunes de les principals xifres que il·lustren la degradació dels serveis públics i de l’Estat del Benestar que ha portat a terme aquest govern. Des del paradigma neoliberal, aquestes retallades s’han fet amb l’objectiu de millorar l’economia, però la realitat és que les xifres macroeconòmiques estan pitjor que mai: no hi ha creixement sinó recessió, l’endeutament s’accelera cada cop més i el dèficit gairebé no s’ha reduït. Tot això acompanyat amb un augment del 20% en el nombre de persones aturades. Per tant, l’austeritat dogmàtica de CiU no només és profundament injusta sinó objectivament ineficaç. Un drama.

- Una alternativa creïble. Amb explicar les retallades i l’empitjorament de l’economia no n’hi haurà prou perquè la dreta (política i mediàtica) ha convençut una part fonamental de la gent que no hi ha alternativa. Cal deixar clar que, tot i que és veritat que moltes polítiques venen dictades per Europa, tenim marge de maniobra. Cal construir un relat clar i creïble, amb xifres sobre la taula, explicant quina és l’alternativa, que passa fonamentalment per aumentar els ingressos a través d’una fiscalitat més justa, reduïnt el frau fiscal i amb impostos a la població amb més recursos i a les activitats més contaminants. I cal explicar també que CiU ha optat per tot el contrari, sense adoptar ni una sola mesura de justícia social mentre eliminava l’impost de successions pel 5% més ric, per exemple. És el model de la dreta.

- Coalicions electorals. El panorama podria canviar significativament si fructifiqués alguna de les coalicions electorals de les que s’està parlant les darreres hores i dies. Un cop deixada de banda la bogeria de la coalició CiU-ERC-ICV, ERC podria encapçalar una coalició independentista de centre-esquerra “reabsorbint” SI i Reagrupament i es parla fins i tot de la CUP. Crec que una coalició d’aquestes característiques hauria d’aspirar (fins i tot sense la CUP) a tornar als 21-23 diputats que tenia ERC les passades legislatures. L’altra negociació en marxa és la d’una coalició d’esquerres que superi les fronteres d’ICV-EUiA i agrupi partits com el PACMA, Els Verds, la CUP i altres moviments polítics i socials. Si es fa bé (i el marge de temps és molt just) aquesta coalició també podria aspirar a l’entorn dels 20 diputats, absorbint a més a més la part més a l’esquerra dels desencantats amb el PSC. Pel que fa a aquest últim, és important que minimitzi la baixada per a evitar una gran majoria convergent i, en el context actual, crec que podria apostar per mobilitzar part de l’electorat que els vota a les generals i s’absté a les catalanes.

En fi, hi ha gairebé 8 setmanes per endavant per seguir-ne parlant...

diumenge, 30 de setembre del 2012

El model de la dreta

Carta publicada a La Vanguardia online el 3 de gener de 2012 (i en paper el 5 de gener):

És evident que la mala situació financera de les institucions públiques, derivada de la crisi econòmica, obliga a portar a terme mesures de control del dèficit. També és evident, però, que la política neoliberal de CiU està fracassant, donant lloc no només a un clar debilitament de l’Estat del Benestar, sinó també a més atur. La dreta que governa Catalunya (i Barcelona) ha aconseguit, això sí, convèncer una part important de l’opinió pública de que no hi ha alternatives a les seves polítiques injustes.
Però sí hi ha alternatives i la dreta tria les polítiques que s’ajusten al seu model de societat. Deixant de banda la indecència de suprimir l’impost de successions als més rics el mateix any que es retalla la sanitat i l’educació públiques, les mesures aprovades recentment a Barcelona per CiU i PP en són un exemple paradigmàtic. Augmenten com mai abans el transport públic amb el pretext que és econòmicament insostenible (un 12% la T-10) i alhora rebaixen un 5% l’impost de vehicles, fan gratuïta l’àrea verda i congelen el preu de l’àrea blava. Això és apostar pel transport privat en detriment del transport públic. Polítiques com aquestes no són l’única opció sinó l’opció de la dreta.

Jornada sobre Eurovegas al Parlament




Resum de la jornada sobre Eurovegas organitzada per ICV-EUiA al Parlament de Catalunya el passat 20 de juliol, on es recullen molts dels arguments contra el macroprojecte.


A partir del minut 4:25, una part de la meva intervenció com a membre de la Plataforma Aturem Eurovega, on explico algunes de les grans mentides d'Eurovegas: els llocs de treball, les xifres d'inversió i el model de negoci.