diumenge, 5 de maig de 2013

El bipartidime s’uneix: cap a la fi de règim?

Letta, nou primer ministre italià, i Berlusconi
Fa pocs dies, Itàlia escollia el seu nou govern. El centreesquerra (el Partido Democratico, PD) ha arribat a un acord amb la dreta del populista i corrupte Silvio Berlusconi per a governar en coalició. Els 2 principals partits del país, acostumats a alternar-se en el govern, units per a arribar al poder. No és un fenomen nou; de fet el govern tecnòcrata imposat per la UE i liderat per Monti s’aguntava amb el suport d’aquests 2 partits. Una situació similar la trobem a Grècia, on l’actual govern del principal partit conservador (Nova Democràcia) va ser elegit amb el suport del partit fins fa poc referència del centreesquerra, el PASOK.

Les últimes enquestes a Espanya apunten a un escenari semblant, amb un enfonsament del PP y un PSOE que seguiria a mínims històrics, cosa que és possible que portés a un govern d’unitat entre els dos grans partits. De fet, els dos partits ja es van posar d'acord fa menys de 2 anys per a reformar la Constitució i introduir-hi el dogma de l'austericidi, en ple agost i en un atac sense precedents a la democràcia. El cas de Catalunya és singular: tenim també un pacte entre la dreta (CiU) i un partit de centreesquerra (ERC), però en aquest cas determinat per un context polític molt marcat per l’eix nacional i el debat sobiranista. De fet, en unes altres circumstàncies, és possible que estiguéssim parlant d’un pacte entre CiU i el que fins fa poc era el principal partit del centreesquerra, el PSC, tal com reclamen alguns sectors de CiU (especialment d’Unió) i tal com ha ofert el PSC a canvi de l’abandonament de la via sobiranista.

Rubalcaba i Rajoy
Com pot ser que partits que fins fa poc havien estat alternativa l’un de l’altre, ara s’uneixin (o si més no es donin suport) per a formar governs? Sembla clar que és un altre símptoma del canvi d’època que estem vivint, del canvi de règim. Davant d’un sistema que es mostra profundament pervers i injust de forma cada cop més evident, els principals partits s’uneixen per a mantenir el status quo. Davant l’estafa que mentre augmenta l’atur i la pobresa i es retallen drets i serveis públics, estiguem rescatant bancs i els responsables de la crisi segueixin enriquint-se, els grans partits de l’establishment no volen ni a sentir a parlar de canvis profunds. La seva resposta davant de tanta injustícia: unir-se per a mantenir el sistema.

La situació és greu fonamentalment des de la perspectiva de l’esquerra. Que la dreta vulgui preservar un sistema basat en la injustícia i la desigualtat és lògic; estan defensant els seus interessos. Mai acceptaran un repartiment més just de la riquesa a canvi que les elits deixin de tenir els seus privilegis. Mai mouran ni un dit perquè els responsables de la crisi paguin pel que han fet; tot al contrari, seguiran movent fils per a impedir-ho. Però, i els principals partits de centreesquerra? On estan els seus ideals? Com poden sucumbir d’aquesta manera a les doctrines neoliberals? Com poden seguir defensant, fins i tot a través d'unir-se a la dreta, un sistema tan profundament injust i corrupte?

La crisi dels partits de centreesquerra és evident sobretot al sud d’Europa, on la crisi és més dura. És una crisi profunda de programa, ja que no tenen cap mena d’alternativa a les doctrines neoliberals i fins i tot les apliquen sense gaire miraments quan estan al govern. I és també una crisi profunda de valors, ja que els valors de l’esquerra passen per lluitar per una societat més justa i igualitària, cosa incompatible amb apuntalar un sistema que s’ho està carregant tot. L’exemple paradigmàtic de les conseqüències d’aquesta crisi del centreesquerra és el del PASOK a Grècia, que ha passat de governar amb majoria absoluta fa uns anys a tenir un 12% dels vots actualment i amb unes enquestes que pronostiquen un enfonsament encara més gran fins al 5-7%. A Espanya, el PSOE també està a mínims històrics i les enquestes pronostiquen que encara baixaria més tot i l’enfonsament del PP. El mateix passa a Catalunya, amb el PSC amb el seu pitjor resultat de la història i amb enquestes a la baixa. A Itàlia, el PD (dins de la coalició de centreesquerra) va guanyar pels pèls les eleccions tot i enfrontar-se a un Berlusconi que neda sobre la corrupció i la màfia, però davant del pacte amb la dreta, les enquestes pronostiquen que no repetirien victòria si ara es tornessin a fer eleccions. Si anem una mica més al nord, a França, trobem l'exemple d'Hollande, que ha passat de ser l'esperança del centreesquerre europeu a ser el president pitjor valorat de la història del país després d'haver incomplert totes les seves principals promeses transformadores.


Enquesta 26/4/13 que dóna la victòria a Syriza (29,5%)
Davant aquest centreesquerra tan aferrat a l’establishment, cosa que el porta a seguir defensant aquest sistema injust i pervers que tenim, calen urgentment projectes alternatius que aspirin a ser majoritaris. De moment, a altres països ja en tenim exemples. A Itàlia, el Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo, amb tocs de populisme i anti-política, va donar la sorpresa a les eleccions, situant-se com a tercera força, molt a prop del centreesquerra i la dreta. A Grècia, Syriza-Coalició d’Esquerrra Radical es va situar com a segona força política a les últimes eleccions i, segons les enquestes, li disputaria la victòria a la dreta si avui hi haguessin eleccions. Aquí, tant a Catalunya com a Espanya, encara està per construir aquesta alternativa amb vocació majoritària, i personalment em quedo clarament amb l’exemple de Syriza. El que està clar és que, en el context actual, la lluita per la igualtat, la justícia i la democràcia passa per un replantejament profund i global de les bases del nostre sistema, per un trencament amb l’actual règim.


Un extracte d'aquest article es va publicar fa uns dies en forma de carta a La Vanguardia i a El Periódico (en el cas d'El Periódico van retallar 2-3 frases clau i no s'acaba d'entendre el missatge).

Casualment, just abans de publicar aquesta entrada he mantingut una conversa per Twitter amb membres dels dos principals corrents/escissions del PSC, el Joan Ignasi Elena d'Avancem! i la Nova Esquerra Catalana. Potser poden ser d'interès.

Font de les fotos: Letta i Berlusconi, Rubalcaba i Rajoy, Syriza

2 comentaris:

  1. Bon article Santi! M'ha sobtat que parlis del Movimento 5 estrelles, que sense ser-ne un expert ni haver-ne llegit gaire em sembla que ratlla el populisme anti-política tan perillós com encomanadís en moments de crisi econòmica. Si és cert que el podem qualificar de "projecte alternatiu que aspira a ser majoritari" però no tinc clar si ens hi hem d'emmirallar.. ho deixo a l'aire més com a dubte que com a aportació concreta.

    Fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, comparteixo l'anàlisi de 5 Stelle. Ho comentava, com dius tu, com a "projecte alternatiu que aspira a ser majoritari" però és cert que sonava com si m'hi posicionés a favor, que no era el cas. He introduït un petit canvi. Gràcies!

      Elimina